El futur de l'energia nuclear

Cada dia continuem a la torre 39.. vetllant perquè no la comencin!! T'hi esperem. Encara podem aturar la MAT!


http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=591481&idseccio_PK=1006&h=090302

2/3/2009 LA SITUACIÓ D'UN SECTOR BÀSIC

¿Té futur l'energia nuclear?

1. • Per mantenir la producció a Europa s'ha d'allargar la vida d'algunes centrals o construir-ne altres
   

MARTÍN TOGNOLA

XAVIER Ortega*

El creixement de grans consums energètics en països com la Xina i l'Índia estan tenint una repercussió mundial en els preus ener- gètics, en el medi ambient i en la seguretat de subministrament. En aquest context, les dues potències asiàtiques han anunciat, entre altres mesures, la incorporació de l'energia nuclear als nous sistemes de generació elèctrica.
Davant d'aquesta perspectiva, ¿quina és la situació energètica a Europa? L'estructura energètica dels 27 estats és molt diversa. Així, la producció elèctrica europea el 2006, segons la Comissió Europea, va ser la següent: nuclear, 29%; combustibles fòssils, 54%; renovables amb hidràulica, 15%, i altres, 2%. En el cas d'Espanya, aquestes xifres van ser: nuclear, 20%; combustibles fòssils, 60%; renovables amb hidràulica, 17%, i altres, 3%. La generació nuclear a Europa és important, encara que molt heterogènia, ja que 15 països tenen centrals nuclears, mentre que 12 no utilitzen aquesta energia. La participació de la generació nuclear en aquests 15 països és molt variada: des del 79% a França fins al 4% a Holanda. Espanya, amb gairebé el 20%, ocupava la franja inferior. La vida mitjana de les centrals nuclears europees és de 25 anys, similar a la de les centrals espanyoles, mentre que la vida prevista per a la majoria és de 40 anys.

QUANT a les noves instal.lacions nuclears a Europa, està en període avançat de construcció una central de 1.600 Mw a Finlàndia, una altra central similar a França i han estat aprovades una nova central a cada un d'aquests països (totes són del tipus EPR francès). A Bulgà- ria estan en construcció dues unitats de tecnologia russa. Europa té, per tant, una forta dependència de l'energia nuclear, i encara més del carbó i del gas. El seu parc nuclear ha adquirit una maduresa i uns índexs de disponibilitat elevats i té alts nivells de know how tecnològic. És previsible que continuï pujant el consum elèctric a Europa els anys vinents a causa d'una diversitat d'usos més gran, com la dessalació, la producció d'hidrogen i el transport per ferrocarril. La disminució del potencial nuclear, per obsolescència del parc actual, necessitarà generació elèctrica de substitució que sigui gestionable si no s'arribés als nivells creixents d'eficiència energètica o d'estalvi. Així, per assegurar la producció del parc nuclear actual es necessitarà allargar la vida d'algunes centrals o construir noves unitats de la generació 3.
Aquest és el repte que està originant canvis de gran abast en el marc europeu. Als moviments de participació empresarial (Enel, Endesa i Iberdrola) s'hi han afegit recentment les polítiques de reactivació de les construccions nuclears al Regne Unit, el retorn a les noves centrals nuclears a Suècia i els acords d'Itàlia amb França per al desenvolupament d'un programa nuclear en aquell país. Aquest fet és rellevant per la raó que Itàlia és l'únic gran país europeu que havia decidit no utilitzar aquesta energia. A aquest gran moviment als països europeus s'hi ha d'afegir les posicions del Govern de Polònia i les de diversos països de l'Europa oriental. Les posicions de Bèlgica i Alemanya també poden experimentar canvis significatius prò- ximament.
¿Espanya pot quedar-se aïllada d'aquest panorama europeu? La meva convicció és que difícilment serà així indefinidament. La política energètica espanyola està basada en el suport a les energies renovables i a la generació de centrals de cicle combinat, amb el gas com a combustible. Com que el desenvolupament d'una nova generació nuclear està exclòs en aquesta política, l'opció nuclear podria arribar a desaparèixer si es perpetués aquesta tendència. Mentre la població espanyola sigui a Europa la més reticent a l'ús de l'energia nuclear, serà difícil modificar aquesta situació.

NO OBSTANT, els nivells d'oposició a aquesta energia estan canviant amb el temps, la informació i les circumstàncies socioeconòmiques. Així ho manifesta l'últim eurobaròmetre d'opinió. Mentre aquesta conjuntura no canviï, és desitjable que les decisions en el terreny de la planificació energètica no siguin irreversibles. Seria imperdonable la desaparició de les empreses i institucions que acumulen coneixements i experiència en el camp de la tecnologia nuclear i que són clau, no només en el manteniment d'actius nuclears, sinó que també exporten tecnologia i serveis a un entorn amb oportunitats creixents.
També s'ha de reclamar l'atenció i el suport a les tasques de formació de tècnics i especialistes que no només han de contribuir al relleu generacional, sinó també al desenvolupament nacional i internacional dels nous sistemes de fissió i de les generacions 3 i 4, i al desenvolupament de l'energia de fusió. Hi ha un gran dèficit d'estudiants d'enginyeria nuclear a causa, en gran mesura, de les poques expectatives que se'ls ofereixen. Moltes vegades, els alumnes més brillants opten per desenvolupar la seva carrera a l'exterior. En un entorn globalitzat és molt necessari observar i actuar des d'aquesta realitat multinacional.

*Catedràtic i professor emèrit de la UPC